Quan es confon la discrepància amb la intolerància

  • Mossèn Josep Mateu: “És la dictadura de la seva opinió”.
  • Alcalde Josep M. Cruset: “Són els més intolerants”.
  • Un riudomenc del carrer: “Vols dir que no és una mica d’odi encobert això”.

Són tres frases que s’han escrit en resposta a l’article d’Enric Jódar publicat a FemSafareig.cat i en què reclama una separació entre política i religió a Riudoms. Dictadura, intolerància, odi. Paraules dures.

Dictadura és matar cristians coptes, com ha fet Estat Islàmic. Intolerància és oposar-se al matrimoni entre homosexuals, com ha defensat l’església espanyola. Odi és atacar la revista Charlie Hebdo per haver satiritzar Mahoma i matar-hi 12 persones. Intolerància és calar foc en una mesquita argumentant que és un niu de terroristes, com ha fet l’extrema dreta a Espanya i França.

El que fa Enric Jódar és discrepar, és apostar per una relació entre política i religió diferent a l’actual. Planteja una visió del món alternativa a l’hegemònica a Riudoms. Malauradament, en societats poc plurals sovint s’interpreta la discrepància com una deslleialtat o com una forma d’intolerància. El motiu? El filòsof Josep Ramoneda, al llibre Contra la indiferència, afirma que “l’ordre és resisteix al canvi perquè tot canvi és una amenaça per a les hegemonies establertes”.

On posem la ratlla de la laïcitat?

Mossèn Josep Mateu argumenta en la resposta que ha donat a l’article d’Enric Jódar que el fet que un polític assisteixi a una cerimònia religiosa –com la missa del beat Bonaventura- és simplement una mostra de respecte institucional, i ho puc arribar a compartir. Ara bé, hi ha altres aspectes de la vida pública riudomenca que van molt més enllà d’aquest respecte institucional i que suposen una simbiosi entre poder polític i religiós típica d’èpoques passades. Cinc exemples:

  1. El discurs i l’ofrena d’un ciri que cada any fa l’alcalde durant la missa en honor al beat Bonaventura des de dalt de l’altar.
  2. La presència d’alcalde, regidors i jutgessa de pau en diverses processons al llarg de l’any. Poder polític i judicial honorant el poder religiós.
  3. El repartiment d’informació sobre la catequesi que la parròquia va fer recentment a l’escola pública Beat Bonaventura amb permís de la direcció del centre.
  4. La presència de mossèn Josep Mateu a la llar d’infants municipal per explicar-hi la tradició dels blaiets i el sentit que té pels cristians la seva benedicció.
  5. El tractament d’autoritat que ha rebut mossèn Josep Mateu en actes públics, al mateix nivell que representants polítics i per sobre d’altres entitats de caràcter social i cultural.
foto-cruset-beat-2016

L’alcalde Cruset durant el discurs que va fer en nom dels riudomencs durant la missa del passat 26 de novembre en honor al beat Bonaventura. Foto: Arquebisbat de Tarragona.

La diferència entre mossèn Josep Mateu i l’alcalde Cruset

L’article d’Enric Jódar és, sobretot, una crítica al govern Cruset per la seva presència reiterada en actes religiosos, però curiosament qui li ha respost és mossèn Josep Mateu. Es pot estar més o menys d’acord amb la rèplica del capellà, però ha tingut la valentia d’encarar el debat. Per contra, Cruset –com és habitual en ell- ha defugit l’intercanvi d’idees i s’ha limitat a això:

imatge-facebook-cruset

Missatge de l’alcalde Josep M. Cruset al seu Facebook, publicat hores després de l’inici de la polèmica entre Enric Jódar i mossèn Josep Mateu. Es reprodueix pel seu interès públic. Els noms i fotografies de les persones que el van comentar han estat esborrades tenint en compte que no són persones amb responsabilitats públiques.

És un missatge que Cruset va publicar al seu Facebook personal hores després que mossèn Josep Mateu ja s’hagués posicionat. El text respira un to foteta que busca l’aplaudiment gregari del que sap que juga a casa. Cruset ni tan sols cita de què i de qui està parlant. I el pitjor d’aquest model de comunicació és que permet que la demagògia s’hi aixoplugui, generant comentaris com “de fora vindran que de casa et trauran”, que ens recorden a Donald Trump i Plataforma per Catalunya.

Un punt de trobada hauria de ser possible

Quan ja tinc embastat aquest article truco a mossèn Josep Mateu per contrastar un parell de fets. Conversem breument i de manera distesa. Li comento que em va sorprendre el seu text, el simple fet de publicar-lo. Em diu que percep certa animadversió cap al cristianisme tant en l’article d’Enric Jódar com en alguns que he escrit jo en el passat. Tot seguit defensa la laïcitat.

També parlem de la revista Dialogal, sobre diàleg interreligiós. Li explico que en l’últim número l’exalcalde convergent de Barcelona Xavier Trias i l’exdiputat de la CUP David Fernández parlen de la relació entre religió i política. Tot i discrepar, dibuixen un model que m’agradaria per a Riudoms. Trias afirma que “nosaltres no hem de barrejar política i religió perquè això sempre acaba malament, però sí que és cert que molts valors que tenim els polítics es basen en valors que provenen de la religió: l’esperança, la solidaritat, etc.”. I David Fernández recorda, en referència al matrimoni homosexual i a l’avortament, que “hi ha hagut debats públics en els quals política i religió s’han mal barrejat”.

Un cop ja m’he acomiadat de Josep Mateu em sembla obvi que el seu concepte de laïcitat i el meu divergeixen, però també que un punt de trobada és possible. O, si més no, que en societats cada vegada més plurals ho hauria de ser.