Post 9N: la por que encara hem de perdre

“Ens han volgut fer por i no ens en fan. A Catalunya hi ha una majoria significativa de gent que ja no té por”. Totes dues frases són d’Artur Mas, que les va pronunciar al ple del Parlament de la setmana passada.

Per què els ciutadans tenen por dels seus estats? Aquesta és una pregunta que s’han fet molts intel·lectuals des de fa segles. “Només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen, que no té capacitat de perjudicar-los més que en la mesura en què ells volen aguantar-lo, i que no podria fer cap mal si no preferissin patir-lo abans de contradir-lo”. Qui escriu això és Etienne de la Boétie, escriptor i polític francès del segle XVI. El descobreixo en una excel·lent revista que dirigeix el filòsof Josep Ramoneda i que s’anomena La maleta de Portbou.

De la Boétie va construir el concepte de “servitud voluntària” per explicar les relacions de dominació i va concloure –explica Ramoneda– que aquesta servitud se sustenta en tres pilars: l’hàbit, les xarxes clientelars i la por.

D’hàbit en tenim molt: des de fa un grapat de generacions que formem part d’Espanya. De xarxes clientelars també en tenim: les que s’han teixit entre bona part de les elits catalanes i espanyoles i així tothom sucava, a un costat i a l’altre. I de por n’hem acumulat molta, només cal pensar en la repressió franquista. De fet, intenten seguir-ne fent: quedarem fora de la Unió Europea, no podrem pagar les pensions…

Les democràcies madures i sòlides no tenen por de la dissidència, no intenten aniquilar-la. Són els ciutadans els que decideixen com superar el desacord. I això és precisament el que va ser el 9N: un intent dels ciutadans de superar el desacord. El resultat del 9N ha tingut efectes mediàtics, polítics i –en línia amb el que deia Artur Mas– també psicològics. La por és psicologia. I el 9N també va ser psicologia. Política i psicologia juntes? Sí, del tot.

No fem un discurs acrític: la por que l’Estat espanyol intenta inocular entre els catalans no té com a única solució la independència. Hi ha qui creu realment en la tercera via des del convenciment en un projecte comú i que, a la vegada, defensa la necessitat d’un referèndum.

En canvi, hi ha una tercera via fonamentada en la por que no admet un referèndum sobre la independència. En realitat, això no és una tercera via. És la mateixa imposició de sempre, però amb una altra disfressa. El mismo perro pero con distinto collar.

Si el 9N vam perdre la por va ser perquè, prèviament, havíem estat capaços de fer un salt mental: situar-nos en un nou escenari. Vam decidir que aniríem a votar sí o sí, encara que la policia vingués a emportar-se les urnes. Perdre la por va d’això: de posar-se en el pitjor dels escenaris possible i imaginar què podria succeir si s’acaba complint. Un cop la nostra ment ha fet aquest assaig, la por comença a esquerdar-se. No n’hi havia per tant.

El camí és aquest: esquerdar la por per omplir les urnes.

(Article publicat originalment a Racó Català)