Poesia o quan els auguris es compleixen

“Alguna vegada li he dit ‘amb lu jove que ets i que ja hagis sentit i pensat aquetes coses…’. La veritat és que a vegades em fa una mica de por tot això que escriu”.

La frase és de la mare de la Glòria Coll, poeta riudomenca amb una trajectòria literària ja premiada, tot i que encara no arriba a la trentena. Inesperadament em trobo parlant amb ella sobre la maduresa vital de la seva filla, a qui amb prou feines coneixo. És al final de la IV Senallada de Mots, la trobada de poetes riudomencs que organitza el Cerap, en què la Glòria ha participat amb un vídeo enregistrat des d’Utrech, on viu. El cert és que més enllà de la frase inicial, a la mare de la Glòria se la nota serena quan parla de la seva filla, com si sapigués que darrera la duresa de la seva poesia -ella mateixa la qualifica així- hi ha una persona que sap on pelsiga (trepitja, pels forasters).

Aquest és un dels seus poemes, publicat a Territori inhabitable.

Inici al caos

La impotència és un plat d’anguiles
que se’m menja l’estómac.
La por no sap el nom de les coses.
Tinc gana perquè hi ha un cuc
a dintre que devora el que troba.
La parsimònia de quan camino
no la provoquen les cames.
Tota la llenya que he anat guardant,
per a què.
La desesperació és ortiga
on hi ha hagut sang.
El peix que em creix a dintre
no és un lluç ni un seitó,
que és més aviat allargat
com una serp d’aigua
i es va entaforant
alla on hi havia l’intestí.
Aquest cos que tinc
ha estat fet per a engendrar.

Entre la dotzena de participats a la Senallada de Mots hi abunden els que ja superen els seixanta-cinc anys. El que més em sorprèn -poc acostumat a això en el meu entorn- és la naturalesa amb la qual serveixen sobre una safata els seus sentiments, somnis i frustracions perquè tothom els pugui olorar. Parlo, per exemple, del Josep M. Riu, el Salvador Mestre i la Maria López.

Foto poema 2I arriba el torn de l’Alba Ruiz, de llarg la més jove de tots. Vint-i-un acabats de fer i amb un premi literari ja sota el braç. La criden, s’aixeca i es col·loca davant el públic. Es mig amaga rera una cabellera fosca, clava els ulls a la pantalla freda del telèfon mòbil -on porta escrits els versos- i neguitosa deixa anar aquest poema:

Cap-ses

No es perd mai res.
Ni el jersei, ni el bikini roig,
ni tan sols l’amor, es perd.

S’amaguen perquè creguem que res té sentit,
i deixem de buscar.

Però ja ho diuen,
que les coses es troben just quan es deixen de buscar.

I em fa tanta por,
trobar-te el braç a les capses on guardo les tovalloles d’estiu,
algun dia,
quan ja no pensi en tu.

Just acaba de llegir el poema i jo -encara assegut a la sala d’actes del Cerap- ja estic obrint una de les meves capses. Hi veig un braç que m’és familiar. Els auguris de l’Alba Ruiz s’han complert.

 

PD. Gràcies a l’Alba per cedir-me el poema per publicar-lo al meu blog.