No tinc clar si la independència és un orgasme

Un amic d’un amic m’assegura haver assistit al primer taller que s’ha fet a Catalunya sobre l’orgasme femení per a homes. Qui no té un amic d’un amic d’un que té interès pel sexe i que, a més, ha assistit al primer taller destinat a homes sobre l’orgasme femení? Ho investigo i, certament, l’esmentat taller es va fer a Barcelona el 30 de maig passat. L’amic de l’amic m’explica un grapat de detalls del taller i un dels titulars que em deixa anar diu així: ‘A l’hora d’arribar a l’orgasme, els homes som helicòpters i les dones, avions’. En paraules de la sexòloga que va impartir el taller, Marina Castro, “els homes són d’excitació ràpida, s’enlairen ràpidament, però després volen poca estona pel cel. En canvi, les dones necessiten córrer per pista per agafar velocitat i quan ja han agafat alçada poden volar molta i molta estona”.

No us vull parlar d’això dels helicòpters i els avions –simplement m’ha semblat la reflexió sexual interessant del dia-, sinó d’una altra lliçó apresa al taller (almenys això em diu l’amic de l’amic en qüestió). La qüestió és la següent: a l’hora del sexe, si només ens focalitzem en l’orgasme, deixem de gaudir del camí. Si només ens centrem en el ‘regal’ final, tot plegat pot acabar en frustració. Dit d’una altra manera, l’orgasme no ha de ser l’objectiu del sexe, sinó la conseqüència d’aquest, la conseqüència del gaudi.

I per unes hores tot ho veig en aquesta clau: tu de què ets, d’objectiu o de conseqüència? De conseqüència o d’objectiu? Aleshores és quan el procés català entra en la mateixa lògica: la independència és l’objectiu del procés català o n’és la conseqüència?

Situem-nos en el primer escenari: la independència com a objectiu. Si portem aquesta lògica a l’extrem, el procés català –per si mateix- no té interès. El que passi d’aquí a la independència és secundari, la manera com l’aconseguim no té gairebé importància.

I ara, el segon escenari: la independència com a conseqüència del procés català. Si fem que, per si sol, el procés ja sigui un exemple de radicalitat democràtica, millorem Catalunya tant si assolim la independència com si no l’assolim. Vaja, encara que no arribéssim a l’orgasme (independència), almenys hauríem gaudit del camí. I com en podem gaudir, políticament parlant? Jo en gaudiria convertint el procés català en una entronització del dret a decidir.

Dret a decidir és sinònim de radicalitat democràtica. Quan parlem de dret a decidir parlem de votar sobre qualsevol àmbit que afecti el conjunt d’una comunitat de ciutadans, des del sistema de pensions fins a l’organització de la sanitat pública o la planificació de les infraestructures. I, per descomptat, també sobre l’estatus polític de la pròpia comunitat, cosa que en el cas català implica decidir si es vol o no construir un nou estat.

Que l’orgasme final no ens faci oblidar els plaers democràtics del camí.

(Article publicat originalment a Racó Català).