La victòria psicològica de l’independentisme

Hauríem engegat el ventilador i ens hauríem repartit merda a tort i a dret entre uns i altres. Hauríem anat a eleccions. Hauríem perdut part del capital humà. I, segurament, hauríem pres mal. Tot això és el que hauria passat si Junts pel Sí i la CUP no haguessin arribat a un acord. Però encara més important que el ventilador i la merda, que unes noves eleccions, que la pèrdua de capital humà… el que hauria succeït és que hauríem perdut l’oportunitat de consolidar l’independentisme dins de cadascun dels cervells dels catalans, tant si són independentistes com si no.

Ho deia en un article recent, fins fa quatre dies el cervell dels catalans només estava preparat per al peix al cove i les reformes d’estatuts. El 27S ens va deixar el primer Parlament de la història amb majoria independentista en diputats i gairebé en vots. Va ser un canvi de paradigma polític i, per primera vegada, el nostre cervell es va adonar que la independència era a l’abast de la mà.

Gràcies a l’acord Junts pel Sí-CUP, allò que podia haver quedat en un miratge –la victòria del 27S- ha esdevingut una realitat palpable. Ho veurem durant els propers 18 mesos. El resultat serà el que sigui i, molt provablement, ni d’aquí a 18 mesos –ni d’aquí a 24- Catalunya serà independent, però tanmateix haurem fet un pas irreversible perquè ja res sigui igual: haurem deixat clar que això de la independència va de debò.

L’acord Junts pel Sí-CUP permet tirar endavant aquests 18 mesos amb estabilitat parlamentària, però encara més important que això és que consolida l’independentisme en la centralitat política de Catalunya. Enmig del Dragon Khan informatiu, això ara ens pot semblar obvi, però aquest és el gran triomf que suposa el pacte Junts pel Sí-CUP. La lluita independentista ha arribat per quedar-se, i això és una victòria no només política, sinó sobretot sociològica, gairebé diria que psicològica.

Article publicat originalment a Racó Català.