El temps, la felicitat i la figuera

“Hi ha qui tem que la felicitat és un bé molt llunyà, gairebé inabastable, i per això corre a més no poder amb l’esperança d’acostar-s’hi, sense adonar-se mai que com més corre més se n’allunya. Sèneca, en canvi, sosté que la felicitat és un bé molt proper, a l’abast de tothom: només cal aturar-se i agafar-la. Això, en un cert sentit, em recorda una màxima del diví Buda: ‘És més fàcil arribar a ser feliç salvant una formiga que està a punt de negar-se, que no pas fundant un imperi’.”

El text que acabeu de llegir és del llibre El temps i la felicitat, de l’autor italià Luciano De Crescenzo.

Hi recompon –en format de novel·la- les cartes que es van enviar Sèneca i Lucili al segle I dC, filòsof el primer i procurador romà el segon.

Ja n’he llegit una cinquantena llarga de pàgines, però sovint torno al paràgraf amb què he encetat aquest article. I ara, assegut al sofà de casa, ho he fet de nou.

Del sofà estant veig la terrassa de casa, que ens dóna mitja vida. La seva sola presència ja amplia horitzons. Deu fer uns 25m². És un terrat a la catalana, amb un paviment de rajola rogenca entrecreuada. Les juntes són irregulars i estan ennegrides.

El que la converteix en una terrassa especial és la figuera d’un dels veïns. La nostra terrassa és en un principal, però la del veí en qüestió queda a peu de carrer. Hi té una figuera immensa, que se’n deu anar als 15 metres d’altura i als 10 d’amplada. Aquest any, el propietari no l’ha podada. Em sorprèn que algun veí no s’hagi queixat que li tapa el sol, però a nosaltres ens va la mar de bé. Crea un petit oasi al cor de Barcelona i, de fet, converteix una de les cantonades de la terrassa –la que toca amb la figuera, al fons a l’esquerra- en una mena de cova on refugiar-se. Just aquí és on hi tenim una taula i un parell de cadires de plàstic. De tant en tant sortim a sopar-hi.

figuera

La figuera en ple hivern, quan no hi ha cova on refugiar-se. Foto: Verònica Moragas.

L’altre element genuí de la terrassa és a mà dreta, a la cantonada que toca amb el nostre edifici. És una pica de marbre grisós que té més anys que jo. Fa un lleuger pendent cap a la part contrària al desguàs i sempre hi queda una mica d’aigua empantanada. De tant en tant, l’imagino plena de gel picat, fruita de tot tipus tallada a trossets –pinya, préssec, kiwi, síndria, meló…- i ampolles de licor per fer combinats.

De plantes anem una mica escassos. Sortint a la terrassa a mà esquerra n’hi tenim cinc o sis, si fa no fa d’un metre d’altura cadascuna. Les hauríem de trasplantar a testos més grans. Al fons a la dreta hi tenim la secció dels cactus. I poca cosa més. Ah, sí, hi ha un fil gruixut que creua la terrassa en diagonal i que fem servir d’estenedor. Ara mateix hi ha penjades un parell de tovalloles, un barnús i un drap de cuina.

El temps, la felicitat i la figuera.

*Article publicar originalment a Racó Català.