De què parlem quan parlem de ‘dret a decidir’?

Els últims anys, el concepte ‘dret a decidir’ ha fet fortuna a Catalunya. És, de fet, l’element nuclear que hi ha darrere el procés català: tenim o no tenim dret a decidir el nostre futur col·lectiu? Tenim o no tenim dret a constituir-nos en un estat, com qualsevol altre que ja existeix al món? Aquestes dues preguntes permeten fer-nos una idea clara i senzilla de la manera com s’entén aquest dret, però què és exactament el ‘dret a decidir’? És el mateix que el ‘dret a l’autodeterminació’? Just abans de la Diada i a tocar del 9-N, explicar què és el ‘dret a decidir’ ens permet entendre millor per què la majoria de catalans reclama poder exercir-lo.

La ciència política ha dedicat poca atenció a la investigació del ‘dret a decidir’. En aquest sentit, el politòleg Jaume López ha fet una de les aportacions més destacades –sinó la que més, pel que he pogut detectar– per treure’n l’entrellat i saber de què parlem quan parlem d’aquest dret. En un treball publicat pel centre UNESCO de Catalunya el 2011, López emfatitza que el ‘dret a decidir’ està relacionat amb un principi democràtic: implica reclamar el fet de participar d’una decisió sense restriccions i que una comunitat de ciutadans pugui decidir sobre qualsevol tema que consideri rellevant, no només la independència. Això inclou el disseny institucional d’una comunitat, les institucions que la conformen políticament i la relació amb altres institucions. En altres paraules, el ‘dret a decidir’ és democràcia pura i dura: permet decidir sobre qualsevol assumpte públic, més enllà de la mateixa independència.

Tot i que el terme ‘dret a decidir’ no és politològicament sinònim de ‘dret a l’autodeterminació’, sí que s’ha utilitzat en aquest sentit. Vaja, que s’ha convertit en una mena de sinònim per expressar amb una terminologia més contemporània i fàcil d’entendre els principis que ja recollia el ‘dret a l’autodeterminació’, essencialment vinculat a processos de descolonització. Així, tot i que algunes reivindicacions a favor de la independència de minories nacionals dins d’estats democràtics occidentals encara s’associen al ‘dret a l’autodeterminació’, progressivament ha anat guanyat importància reivindicativa l’apel·lació a l’anomenat ‘dret a decidir’. Per això, com indica Jaume López, aquest concepte s’utilitza cada vegada més en les democràcies occidentals, com és el cas de Catalunya. De fet, el ‘dret a decidir’ s’ha convertit en predominant en els mitjans de comunicació, i ha desplaçat el ‘dret a l’autodeterminació’, un canvi que va arrencar el 2006, quan les accions impulsades per l’anomenada Plataforma pel Dret de Decidir van començar a situar-lo al centre de l’esfera pública catalana. Anys després -el 2013, impulsat per la Generalitat- es va constituir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que aglutina entitats i partits polítics.

Primera gran manifestació al voltant del dret a decidir. 18 de febrer de 2006.

Primera gran manifestació al voltant del dret a decidir. 18 de febrer de 2006.

L’ambigüitat del concepte ‘dret a decidir’ –com han destacat el sociòleg Salvador Cardús i els politòlegs Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume– també és el que ha permès que sigui utilitzat per diverses opcions del catalanisme i que, per tant, hagi acabat ocupant un espai polític central. Al voltant d’aquest concepte si senten còmodes des de la CUP a Unió, i fins i tot el PSC se l’ha arribat a fer seu.

I és que mentre el ‘dret a l’autodeterminació’ està definit en diversos tractats internacionals, el ‘dret a decidir’ no té una definició legal precisa. El ‘dret a l’autodeterminació’ forma part de la Carta fundacional de les Nacions Unides (1945), on s’assegura que es volen “fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles”. En canvi -en paraules del propi Jaume López en una entrevista a ‘Finestra d’Oportunitat’– el ‘dret a decidir’ “no està positivat, no hi ha cap document al dret internacional que en faci una referència explícita”. En el treball de López citat anteriorment, exposa que “el Dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo, emès el juliol del 2010, representa una peça jurídica clau en el desenvolupament i reconeixement jurídics del dret a decidir (…). Tot i que no hi fa referència literalment, podem distingir diversos elements d’argumentació que encaixen plenament amb el que s’ha dit en relació amb el dret a decidir. El Tribunal deixa clar que la base jurídica sobre la qual argumenta no és el dret a l’autodeterminació que es dóna en els processos de descolonització –ho afirma explícitament–, sinó un altre tipus de legitimitat”.

A tot això, cal afegir-hi que recentment –març 2014– el Tribunal Constitucional espanyol va referir-se explícitament al ‘dret a decidir’ en la sentència sobre la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya el gener del 2013. En concret, el Constitucional va determinar que, avui en dia, el ‘dret a decidir’ del poble català entès com a sobirania no existeix i que només podria existir si es reformés la Constitució espanyola i el poble espanyol el reconegués. Dit d’una altra manera, el Constitucional va concloure que el ‘dret a decidir’ només existeix com a objectiu polític i que únicament es pot aconseguir a través d’un procés que respecti la Constitució espanyola.

Personalitats de Catalunya han contribuït a internacionalitzar la reclamació del dret a decidir.

Personalitats de Catalunya han contribuït a internacionalitzar la reclamació del dret a decidir.

Tanmateix, més enllà del que digui el Tribunal Constitucional, la majoria de ciutadans catalans es consideren a si mateixos part d’una comunitat sobirana que té el ‘dret a decidir’ què vol ser. Aquesta és l’essència del ‘dret a decidir’: votar sobre qualsevol àmbit que afecti el conjunt de la comunitat, des del sistema de pensions fins a l’organització de la sanitat pública o la planificació de les infraestructures. I, per descomptat, també sobre l’estatus polític de la pròpia comunitat, cosa que en el cas català implica decidir si es vol o no construir un nou estat.

En altres paraules, el ‘dret a decidir’ és sinònim de radicalitat democràtica. Això és el que fa que sigui assumit per la majoria de la societat catalana, independentment de l’origen de cadascú i de si s’és o no favorable a la independència. I, a la vegada, aquesta radicalitat democràtica fa que sigui difícil combatre’l amb arguments. Qui pot negar a una comunitat de ciutadans que s’autoreconeix com a tal que no és sobirana per decidir el seu futur?

10/09/2014

Related Articles